La creació

Quan Deu ab sa voluntat omnipotenta va criarne cel y terra, eixa en senyal d'agrahiment li va alsar un crit de llohansas y de tot arreu mil veus li respongueren com que cada un de las cosas creadas cantá ab la seva la nova vida. Y un himne de gloria pujá cap amunt en mitj la celestial bellesa. Sols la abella al veures tan hermosa tingué orgull y va demanar á Deu que ab lo fibló pogués matar á cada picada á un home y que fos d'or la seva casa. Y lo Senyor en castich la va condemnar á morir á cada una de elias, á que sa casa fos de bruticia y á que tingués de treballar sempre pera ferli llum en alabansa sua y per aixó d'ella ne surt la cera que davant dels altars crema. Y á la vespa que essent tan semblanta se contentá, solament en picar y fugirne, li va concedir per sa modestia. La salamandra orgullosa vejentse ab tan poder, li demandá que ab sa sola mirada causés la mort al home, mes Deu en castich la condemná á esser cega tota la vida. Y aixi á totas las bestias doná lo que mereixian. Y un peix que desde bon principi may pará de preguntar lo que faria y quin nom li posarian, y tot ho deya, no reparant ahont era, ni ab la conversa ab que s' ficava, Deu li digué: — No has pogut callar tot aquest temps, mes callarás d'aqui endavant. Y va callar per un may roes, y per aixó se li dona nom de Bacallar. Y quan totas las cosas foren á lo seu punt posadas y tingué cadescuna lo seu mereixement ó paga, la terra's va oferir á Deu y li digué: — ¿Senyor, que es lo que 'us plau de mi ferne? Y Deu li va respondre: — Tú, mantindrás tot lo que 'n lo mon se cria. — ¿Y com tindré tanta forsa? — La tindrás perque tot t'ho menjarás. Y desde llavors tot torna á la terra y aqueixa tot s'ho menja, fins l'home, sino es la ánima que va allí ahont li pertoca.