Folk Tale
Los Tres Xavos
| Author | Francesc Maspons i Labrós |
|---|---|
| Book Title | Cuentos populars catalans |
| Publication Date | 1885 |
| Language | Catalan |
| Origin | Spain |
ERa un soldat á qui van donar la llicencia ; con
tent, agafá l’ sarró y se n ’ va anar cap
seva: en tot sols duya tres xavos á la butxaca ,
perque era la paga que havia tret de tot lo servey ,mes
per aixó ningú li hauría conegut gens de tristesa .
En aquell temps anava pe'l mon Nostre Senyor junt
ab Sant Pere y héuse aquí que, Nostre Senyor veyentlo ,
diu á n ' aquell:
-Pere, vesteixte de pobre y ves á n'aquell soldat, á
veure si li fas donar un dels tres xavos que porta .
Sant Pere se vesteix ben aparracat, se n ' va á trobar al
soldat y li diu ab veu ben llastimosa:-Una gracia de ca
ritat per l'amor de Déu .
Lo soldat va quedar tot sorprés de que hi hagués qui
fós més pobre que ell y li demanés caritat.
-Germá, no pot ser.
- ;Una gracia de caritat!
—No pot ser, germá, sols porto tres xavos y ja veyéu
que ab ells no n'arribo a tenir sisquera pera passar una
mica del camíque tinch de fer pera arribar a casa .
Mes Sant Pere va insistir: -Per poch que siga, Déu ' us
ho pagará , per poch que siga.
que trobá á
encara
Tant y tant va insistir que lo soldat se n'condolgué y
li va donar un dels tres xavos.
Sant Pere se n ' va anar tot xano, xano, fins
Nostre Senyor.
-¿Te n'ha fet, Pere?
-Sí, m’ha donat un dels tres xavos.
-Bé, ell haurá recompensa ; empero , lo vull probar una volta més. Vull veure si ť donará un altre
dels xavos que li quedan ; vesteixte de pobre y demánali
caritat.
Sant Pere se vestí de un' altra manera y se n'hianá.
-Bon germá, ¿me voldríau fer una gracia de caritat per l'amor de Déu ?
Y l'soldat que li diu :-Germá, no puch pis, sols tinch
dos xavos y m ’ quedan moltas jornadas de camí.
Mes Sant Pere perſidiejá y tant y tant ho feu que lo
soldat condolguéntsen ' li va donar un altre xavo.
SantPere se n ' va anar totregraciantli molt la almoyna,
empero lo soldat se doná al botavant veyent que s'anava
desprenentde son caudal, com que només li quedava un
xavo pera fer tant y tant llarch camícom li quedava .
Nostre Senyor ho va saber y digué á Pere :
-Ves, y demánali l’ xavo que li resta .
Sant Pere s' vestí de pobre més llastimós encara que
las altras dúas vegadas, se n ' va anar cap al soldat у li
demaná si li volia fer una gracia de caritat per l'amor de Déu .
Lo soldat va dirli que no podía en cap manera , donchs
que havía quedat reduhit sols á un xavo, per haver fet
caritat a altres dos pobres y que tenia de fer tant llarch
camí, que no sabría pis com ferho .
Mes Sant Pere li demaná tant y ab tó tant llastimós é
insistencia tanta que l'soldat va condóldresen ' y trayentse
lo xavo de la butxaca , li dona.
Sant Pere se n ' va anar tot content, mes lo soldat co-
mensá á caplicarse pensant com ho faría pera passar son
llarch camí.
Nostre Senyor que tot ho veya, diu á Sant Pere :
Aquest home ha estat caritatiu , donantnos tot lo que tenía
y quedantse sense res; just es que l' prergám en la nostra
companyía ,nos hifarém encontradissos y ’ns hi juntarém .
Com de fet, li súrten per lo seu camíy comensan d'ar
mar conversa , y ajuntants’hi, caminant, caminant, vingué
que s' féren companys y anáren fent vía fins que totd'un
plegat s'adonáren que havían acabat las provisions y lo
que es més, los tres xavos que l'soldat los hi havia
donat.
-¿Cóm ho farém ara ? diguéren ; es precís que arbitrém
un medi ó sino ’ns quedém sense menjar.
Ells que véuhen un poble y se n'hi van . Quin hi fó
ren , van trobar que tota la gent anava atrafegada de un
cantó al altre, com si hi hagués alguna desgracia .
Nostre Senyor que diu al soldat: – Ves y entérať per
algun dels vehins qué es lo que passa en aqueix poble.
Lo soldat que se n'hi vá, y li van dir quehihavia una
gran consternació perque s'estava morint lo més rich .
Quan Nostre Senyor ho sapigué, digué al soldat:-Ves
á la casa del malalt y digas que si t’ donan dúas centas
lliuras portarás un metje que l' curará .
Lo soldat se n ' va cap a la casa , demana llicencia pera
entrar y 'ls hi diu que si li donan quatrecentas lliuras, los
hi fará anar un metje tant bó que curará alamo. A la casa
ne fóren tots contents, ni que 'ls hi n'hi hagués dema
nadas vuytcentas, lo cas era tornar la salut al amo; així es
que desseguida hi convingueren .
Tot content lo soldat, se n'aná á dirho á Nostre Senyor
y aquest que se n ' va cap a la casa , entra al quarto del
malalt y diu als que hi havía que s'aparten y l’ deixen á
n'ell y a un dels companys que duya, que era Sant Pere,
sols en lo quarto .
Tothom se va retirar, fins lo soldat, empero aquest, que
era curiós y va conéixer que lo secret del seu company
que no sabía que fós Nostre Senyor, podría servirli, se
quedá al peu de la porta á mirar pe'l pany de la clau .
Nostre Senyor, avans de entrar al quarto , va dir á n ' els
de la casa que preparéssen una taula ab bonas viandas: los
de la casa ho anavan fent, quan al cap d'un rato súrten
Nostre Senyor y Sant Pere ab lo malalt enterament bó y
l'establert com si may hagués tingut cap malaltía .
Podéu contar com tots se n'alegráren; no sabían 10
que 'ls passava, aixís es que donáren un convit ab tota
esplendidesa y ab tanta alegría , que la casa sé n'entrava .
Pagáren al soldat las quatrecentas lliuras que li havían
promesas, qui n'entrega dúascentas solzament á Nostre
Senyor; aquest las rebé, ne va fer tres parts, una pera Sant
Pere, l' altre pera lo soldat y l'altre pera ell, y empren
guéren tots plegats altra volta son camí cap a rodar mon .
Camina que caminarás, vingué que anáren gastant los
diners que duyan , sino es aquellas dúascentas lliuras que
fraudulentament s'havía quedat lo soldat, las quals aquest
tingué sempre ben amagadas. Y héuse aquí que quan ja
no n ' tinguéren , tractáren de arribar a algun altre poble ,
á veure si hihavía qui hagués menester de cura ó se 'ls
presentava nova feyna.
Al cap de una estona oviráren un poble y van dirigir
s'hi. Lo meteix que al altre , tothom estava atrafegat y
concirós perque s' moría lo més rich .
Nostre Senyor va enviarhi lo soldat:
: -- Vés, li digué, y proposals, que si t'donan dúascen
tas lliuras, los hi portarás qui curará al malalt.
Lo soldat ho feu,mes en lloch de demanarne dúascen
tas, va fer com l' altra vegada y n ' demaná quatrecentas.
A la casa , com lo que volían era curar al malalt y te
nian prou diners , no reparáren en la suma y li diguéren
que l’fés venir desseguida.
Aixís ho feu, y Nostre Senyor se n'hi va anar ab Sant
Pere y quan vejé al malalt, digué que l' deixéssen sol en
la cambra d'est junt ab aquell seu company, y que men
tres tant apariéssen una bona taula .
Tothom va eixir, ſins lo soldat; mes aquest, qu'era cu
riós , se quedá á la banda de fora á mirar pe 'l pany de la clau .
En aixó al cap de una estona, eixíren Nostre Senyor,
Sant Pere y lo malalt, qui estava tant bó que semblava
que no hagués tingut may malaltia , y se sentáren tots á
la taula , preparada ab bonas viandas , regnant, com es de
suposar, molta alegría .
Quan haguéren dinat, pagaren las quatrecentas lliuras
al soldat, qui n'entrega sols dúascentas á Nostre Senyor.
Aquestne va fer parts iguals entre ells tres, y junts se r.'
entornáren cap a altra terra .
Camina que caminarás , s'esdevingué que acabáren
tots los diners que duyan , sino es aquellas altras dúascen
tas lliuras que l'soldat amagat s'havía , las quals may
treya .
Altra volta en necessitat, tractáren d'arbitrar medis pera
viure, y arribant a un poble , trobáren que s'havía enma
laltit lo més rich y noble senyor d'aquest, sens que hi
valgués ningú pera curarlo .
Nostre Senyor va dir al soldat:
-Vés y digas que si t'donan duáscentas lliuras, por.
tarás un metje que l'cure.
Lo soldat hi aná, mes ne demaná també quatrecentas,
y com lo que en la casa volían era curar almalalt, no re
paráren en lo preu y li diguéren que hi fés anar al metje
desseguida.
Nostre Senyor s' hi va presentar, vejé almalalt y digué
que l' deixéssen sol ab ell , junt ab aquell company que
duya, qu ’ era Sant Pere , y que tinguéssen després ama nida una taula . re
Los de la casa se retiráren juntab lo soldat, lo qui s' va
quedar á mirar pe 'l pany de la clau , y vejé com Nostre
Senyor obría lo malalt pe 'l mitj, li treya l'mal de dintre,
y tornantlo á unir lo benehía y aquell curava.
Lo soldat va quedar tot content perque va pensar que
ja sabía lo secret de curar y podría deixar á sos companys,
fentse propi tot lo guany.
Al cap de una estona isquéren Nostre Senyor, Sant
Pere y lo malalt, bó y sá ; y ¿ne voléu á la casa d'alegría ?
Anáren tots á taula pera referse aquest de sas perdudas
forsas, y una volta dinats, entregáren las quatrecentas
lliuras al soldat, despedintse d'ells , ab totasmostras de
afecte y reconeixensa .
Lo soldat, com podéu suposar, sols n'entrega dúas
centas, las que reparti en tres parts iguals Nostre Senyor,
y aquell, veyentse ja tant rich y ab secret que tant valía ,
digué que se n'volía anar tot sol.
Nostre Senyor li va demanar que no l' deixés , mes
aquell insistí y se n ' va anar.
Camina que caminarás , va arribar a un poble y dema
ná que si hi havia cap malalt; li diguéren que sí, y ell,
anántsen á la casa , los proposa que si li donavan quatre
centas lliuras lo curaría . A la casa, que lo que volían era
curar lo malalt, ho acceptáren , y tancantse ell sol en lo
quarto , obrí lo malalt pe'l mitj, comensá á buscar lo mal,
y no trobantlo , lo cusí y acaba perbenehirlo ; mes lo malalt,
per compte de curar, era mort; bé feuy deixa de fer, lo ma
lalt no s'movía . i Ve voléu llavoras de desespero ! ja s' ve
jé á la forca , y tot era plorar y desesperarse.
Nostre Senyor, que tot ho veya , se n'condolgué.
-Ha fet caritat, digué á Sant Pere , dels tres únichs xa
vos que duya, té un fondo de bon cor y vull salvarlo .
S'aparesqué al soldat, tragué lo mal del malalt, lo be
nehí y aquest va tornar á vida , ab tanta alegría del sol
dat, que no sabía com pagar á son antich companyt tan
bon servey .
Lo soldat isqué del quarto ab lo malalt, que ja estava
bó; celebráren ab un bon dinar la cura y li pagaren ab
tot afecte y reconeixensa las quatrecentas lliuras pro mesas.
Ab ellas y las que tenía se n'aná tot content, camina
que caminarás, fins que fou á un altre poble, en lo qual
preguntá si hi havia algun malalt desahuciat dels metjes.
Li diguéren que sí; ell que se n ' aná á la casa y 'ls di
gué que si li donavan quatrecentas lliuras, lo curaría. Hi
convinguéren , se tanca sol en lo quarto ab lo malalt,
l'obrí pe'l mitj, y després de remenarlo tot, pensantse
trobarli l'mal, lo benení tal com havía vist que Nostre
Senyor feya la última vegada y va cucirlo , creyent que l'
curaría , mes lo malalt era mort que no s' movía , y tor
náren altra volta los plors y desesperos.
Nostre Senyor que tot ho veya, n'hagué compassió .
-Va donar, digué á SantPere , los tres únichs xåvos
que duya; té un fondo de bon cor y vull salvarlo altra ve
gada. Potser aixís s' arrepentirá.
Se presenta al soldat, lo renya carinyosament, tragué lo
mal almalalt, y benehintlo , lo torná á la vida. Lo soldat
no sabía com donarli las gracias y li prometé que no tor
naría may més á ferho.
Isqué del quarto ab lo malalt ben guarit, ne féren gran
festa, ab una bona taula pera refer á aquell y li dongué
ren las quatrecentas lliuras.
Lo soldat se n'aná tot content, y per un quant temps
no volgué tornar á las sevas probaturas; mes tentantlo altra volta la ambició y refiantse del seu amich , que tant
bó per' ell era , comensá á entrarli l' desitj de tornarho á
fer, y per fi, no poguent resistir més, se n ' aná á un po
ble y demaná si hi havia algun malalt desahuciat dels
metjes.
Lidiguéren que sí, y ell que se n'hi aná y prometé cu
rarlo si li donavan dúascentas lliuras. En la casa ho accep
táren ; se tanca sol ab lo malalt, y tot conſiat lo va obrir,
li tragué lo que li semblava que era l' mal, va unirlo y
l'benehí, pensantse que curaría; mes lo malalt era mort, y
mort va restarne.
Llavoras invoca al seu company pera que, com las al
tras vegadas, anés a donarli ajuda;mes Nostre Senyor, que
havía vist qu ' era impenitent y que sempre hi tornava,
digué:
-Ja no vull pas ajudarlo .
Lo cas es, que 'ls de la casa , veyent que no surtía de
quarto , hi entraren , trobáren al malaltmort, agafáren al
soldat, lo entregáren á la justicia, y aquesta va condemp
narlo á mort, penjantlo en la forca,
Lo día en que aixó va succehir, Nostre Senyor va avi
sar á SantPere de que aquell día moría lo soldat y que
no l' deixés pas entrar en lo cel si s'hi presentava .
Mes aixís que l’ soldat ne dongué lo darrer badall y la
seva ánima n ’ fou deslliurada, corrents se n'aná cap a !
cel y trucá á la porta .
Sant Pere , que ja estava previngut, aixís que l' va veu
re, li nega l'entrada y fermá bé la porta .
Lo soldat va exclamarse de la caritat que havia fet do
nant los tres xavos, únichs que tenía ; mes Sant Pere li
feu veure com no havía sapigut aprofitarse de la gracia
que li havían produhit y no l’ deixá entrar.
Llavoras lo soldat pensá un inedi d ' entrar sense que
Sant Pere se n'adonés, y á aquest efecte va quedar ama
gat, y quan vejé una ánima que s' dirigía cap al cel, se
posá al derrera d'ella , y lant bon punt Sant Pere obrí la
porta pera deixarla entrar, s'hi fica també ell d'amagat.
Nostre Senyor desseguida va cridar á Sant Pere:
-Mira , Pere, que has deixat entrar á l'anima del soldat.
-¿Vol dir, miSenyor? No ho he pas vist .
-Es que ha entrat derrera un'altra , y es precis tréurela .
-¿Cóm ho faré? que no voldrá anársen .
-- Averiguas quín es lo vicimés fort que tenía lo soldat ,
y quan ho hajas averiguat, llensas lo quemés li agrade
fora de la porta, y aixís que surti á buscarho, la tancas.
Héuse aquí que l'anima del soldat, pera que no la ve
géssen , s'havia amagat detrás de la porta y allí s'estava
tranquila y quieta . Sant Pere que se n'hi va y comensa
d'armarhi conversa , y conversant, conversant, va averi
guar que l'vici més fort que tenía 1 soldat era l' de fu
mar.
Ja ť tinch , va pensar , y anántsen a buscar tabaco , ne
llensá una bona pila fora la porta . Lo soldat feya molt
temps que no havía pogut,fumar , així es que l' tabaco
l' tentá de tal manera , que per més esforsos que feu pera
dissuadirsen , la tentació era massa forta y no pogué re
sistir més. Va pensar que de una correguda l' culliria y
tornaría á entrar á dins.
Com de fet, apreta a córrer. Mes Sant Pere , que estava
amatent, aixís que l' va veure á fora , de una rebolada tan
cá la porta .
Lo soldat ja va córrer y va fer esforsos pera tornar á en
trarhi, mes ja no hi va ésser á temps; la porta era ja bar
rada y tancada . Així es que no tingué altre recurs que
quedarse á fora , y després d'esperar temps y més temps,
veyent qu'era inútil l'esperarse, se n'aná cap al infern ,
hont encara hi es avuy día .
Text view • Book