Folk Tale
Lo Estudiant del Rey
| Author | Francesc Maspons i Labrós |
|---|---|
| Book Title | Cuentos populars catalans |
| Publication Date | 1885 |
| Language | Catalan |
| Origin | Spain |
Una vegada era una noya ſilla de una casa de
pagés molt pobre. Tenía molta vivesa у sabía
forsa de llegir y se li esdevingué un día lo pen
sar que era bona pera alguna cosa més que no pas pera
guardar cabras. Ella que s' vesteix d'home, agafa un
sarronet y se n ' va á córrermon , sense saber ahont anava .
Camina que caminarás, per últim , tota cansada, arriba
á una font, en la qual s'atura á reposarhi. Y héuse aquí
que tant bon punt hi es, se li presenta una gran senyora ,
molthermosa, y li diu:
-¿Ahónt vas , noya, per eixas terras tota sola ?
La noya, que anava vestida d'home, molt ben disfras
sada, al veures descoberta , quedá tota parada,mes debent
resposta a la senyora , li contestá com si no hagués parat
esmenten aquella cosa, y li digué:
-Só un pobre estudiant que vaig per lo mon, per si en
alguna casa m ' vólen .
Y la senyora que li diu :
-Sigas ben creyenta y encomanat bé á María Santís
sima, que ella may te deixará — y almeteix temps lidona
un bastonet dihentli que l guardés bé , puig que podría
venir cas que li servís de molt, y que sempre que s' tro
bés apurada, no tenía més que anar a la font y demanarla ,
que ella la ajudaría .
La noya fou molt contenta , y se n ’ aná pe'l mon ab la
vareta á la má, preguntant á totas las casas que trobava
si 'ls hi era menester un estudiant, ó sabían alguna en que
n'cerquéssen . Mes en lloch ne necessitavan . Y la noya,
camina que caminarás, fins que al últim arribá á una
masía en que li diguéren que en lo palau del rey ne bus cavan .
Podéu contar quin salt lo cor va donarli, com que no
s'atrevía á anarhi,mes al últim s'hi arriscá. S'hi dirigeix, demana al senyor Rey, la fan entrar, s' arrodilla á
sos peus y li demana si l vol pendre per estudiant del
seu fill , donchs que ja sabía que n'buscava. Lo rey
s'agradá de sa ſigura y va quedársel y veyentlo després
tant aixerit y viu , fins li concedí tota sa confiansa , com
que no s' feya res al palau, en que ell no hi fós consul
tat. Mes aixó fou la seva desgracia , perque tots los criats
li agafáren enveja y juráren ferlo perdre.
Y se n'concertáren una de ben tramada y se n ' van al
rey y li díuhen :
-Lo estudiant s' ha vanagloriat á devantnostre de que
faría tornar nou tot lo arám vell que Vostra Magestat té á
la cuyna.
-¿Aixó ha dit?
-Ymés de una y de dúas vegadas.
-Donchs, féulo pujar.
Lo anáren á buscar, y quan fou davantdel rey, aqueix que li diu :
-¿Tú ť' has vantat de que farías tornar nou tot lo arám
vell de la meva cuyna?
- ¿Jo ? no, senyor.
Mes los criats insistíren y l’ rey que diu:
-Tú ho has dit, tú ho has de fer, ó sino, t'hi va pena
de la vida .
La noya se posa en un gros desconsol, com que no sa
bía com fers'ho, mes se recordá de la senyora de la font y
ella que se n'hi va y la crida:
La senyora que compareix y li diu :
-¿Qué ť passa ?
-Los criats del rey m'han acusatde que havia dit que
faría tornar nou tot lo arám vell que té lo senyor Rey á
la cuyna y aquest m'ha condempnat á ferho, baix pena de la vida.
La senyora que li diu:
-No t'espantes ; aquesta nit feste dur tot lo arám al
teu quarto, te tancas en ell y ab la vareta vas tocantlo
pessa per pessa y se t' tornará nou .
La noya, tota aconsolada, se n ' va anar cap al palau,
demana que li entréssen tot l'aráin al seu quarto y quan
fou nit lo aná fent tornar tant nou que tot s'hi enmira
llava .
Al endemà al dematí lo tragué y deixá sorpresos á tots
y més al rey que n'quedá contentíssim . Mes als criats
aixó serví pera posarli encara mésmalavolensa, y n'con certáren un'altra pera ferlo perdre .
En lo regne hi havia una fera molt terrible, á qui cada
any debía durs'hi una persona, pera menjársela ; aquell
any la sort havía tocat al fill del rey, y podéu contar si
aquest n'estava de desconsolat.
Los criats se n'aproſitáren y se n'anaren entre com
pungits y alegres al rey y li diguéren que no estés tant
trist, donchs que l'estudiant s'havia alabat devant tots
ells, de que si volía , agafaría la bestia fera .
Al rey se li obrí un cel, crida al estudiant y li digué que
ja que s'havía alabat de que agafaría la fera , ho anés á
fer desseguida.
Lo estudiantdigué que no ho havia dit. Mes lo rey li contesta :
-Tú te n ' has alabat, tú ho has de fer y sino, t'hi va pena de la vida .
Per més que protestá la noya, no pogué tráuren res ,
així es que tota desconsolada se n'aná á la font y cridá á
la senyora .
Aquesta s' aparegué y li diu :
-¿Qué vols?
La noya li explica tot lo que li passava.
-Bé, no t'espantes. Ves à la fera, acostat'hi sense cap
mena de por, dónali un cop , ab la vareta , al cap , y ab
l' altra má li agafas una de las potas y ja no podrá fer te res.
La noya ho feu: se n ' va anar cap allí hont era la bestia
y s'hi acostá sense mostrar gens de esglay; li pega un
cop de vareta al cap y agafantla per una pota , la feu se
guir fins al palau, ab admiració de tothom .
Lo rey era fora de sí d'alegría , així es que obsequiá á
la noya ó mellor al estudiant ab tota esplendidesa . Feu
fer una gavia é hi tanca la fera y la ensenyava a tothom
contant la gran proesa del estudiant del príncep.
Mes aixó serví pera fer més enveja encara als criats, per
manera que no paráren fins á preparar n'hi un'altra .
Se n'anaren al rey y li diguéren que lo estudiant, ve
yent que tot li sortía bé, s'havía vanagloriat de que faría
parlar á la bestia .
Al rey li feu gracia la cosa y maná cridar al estudiant,
y aixís que l' tingué a la seva presencia, li digué:
-Túťhas vanagloriat de que farías parlar á la bestia
y es precís que ho fassas , perque sino t'hi va pena de la vida.
La noya conegué que la volían perdre y digué al rey
que l'havían enganyat, donchs que ella no tenía poder
pera tant. Mes aquell no volgué cedir en sa paraula y li maná que ho fés ó sino la mataría .
La noya no tingué altre recurs que anársen cap a la font, á demanar la ajuda de la senyora.
Aqueixa al véurela tant trista , li demana que tenía .
Y ella li digué com per tercera volta la volían fer per
dre y havían anat a dir al rey que ella s'havia alabat de
que faría enrahonar á la fera y que lo rey la havía ame nassada de mort si no ho feya.
La senyora li digué que no s'espantés, que fés reunir
á tots los senyors del regne y que quan ho fóssen , fés
'tancar la fera en un pati, se tanqués ab ella , li dongués un
cop de vareta al cap y li digués:
- Fera , fera , per la potestat que tinch , parla : ¿quit' va
agafar?
Y que la fera li respondría .
La noya se n'aná al palau del rey y demaná á aquest
que fés reunir á tots los senyors del regne, donchs que
desitjava que tots fóssen presents quan fés enrahonar á la fera .
Lo rey hi accedí y quan tots hi fóren , després de bai
xada la fera á un pati, lo rey y caballers se n'anaren per
las finestras á mirarho. La noya se fica dintre del pati, se
dirigi á la fera que permanesqué tota quieta, y donantli
un cop de vareta al cap , li digué:
-Fera, per la potestat que tinch , parla : ¿ quít' va aga far?
Y la fera obrint la boca y parlantdigué:
-Una noya de quinze anys.
Llavoras, tothom queda parat; ¿cóm podia ser alló , si
qui l'havia agafada era l'estudiant? mes se comensáren
á fixar en ell y reconeguéren que era una noya. Aixó pujá
de punt sa admiració y cóm havia mostrat tant talent, sor
tintse en bé de tot lo que se li encomanava, lo rey ne fou
sumament content y li doná á son fill per espós venint
així á ésser princesa y més endevant reyna.
Text view • Book