Folk Tale
Joanescas
| Author | Francesc Maspons i Labrós |
|---|---|
| Book Title | Cuentos populars catalans |
| Publication Date | 1885 |
| Language | Catalan |
| Origin | Spain |
ERAN un pare y una mare , molt richs, los qui te-
nian un sol fill , y li deixavan fer tot lo que vo-
lia . Y criat d'aqueixa manera, se dedica aljoch ,
y era tanta la seva afició, que may ne tenía prou .
Per aixó quan arribava lo vespre los seus pares sempre
li preguntavan :
—¿Y avuy te n ' has satisfet? -Mes ell sempre responía
que no encara .
Per fi veyent lo noy que no podía satisferse del seu
gust, deslliberá lo marxarne; omplí una bona bossa de
diners y se n'aná de casa seva .
Caminant, caminant, troba un senyor que li diu :
- ¿ Ahónt vas, noy, tot sol per eixas terras?
Y ell que respon :
- May m'he vist prou complert de jugar y vaig per lo
mon á veure si podré jugar fins á cansarme.
-Donchs jo també vaig per lo mon, cercant quijugue.
¿ Vols ferho ab mí?
-Juguém .
Y tréuhen los daus y comensan de jugar , y juga que
jugarás, no van parar ab tres días y tres nits seguidas. Y
al cap d ' ellas lo noy havía perdut vida , caball y es
pasa.
-¡Ay, pobre de mí! ¿cóm ho ſaré ara ?
Y ell que se n ' va cap a casa de sos pares y los hi diu :
-He trobat un jugador, y després de jugar tres días y
tres nits seguidas m'ho ha guanyat tot, coni que he per
dut lo caball y la espasa y ſins la vida ; vulgáume lliurar
d'entregarmeá mon amo.
Mes los pares li diguéren :
-¿Cóm vols que ho fem , si la vida no s' rescata de cap
manera? No tens altre recurs que anarhi.
Lo noy veyentse perdut agafa un sarronet y marxa ; y
ell que se n ' va á parar al palau de la Lluna é hi truca.
-Truch ,
truch .
Y una vella , diu :
-¿Quíhi ha ?
-Só un pobre viatjant que vaig de camí buscant qui
m'ha guanyat la vida; si m ' voldriau acullir que vaig
molt cansat.
-Ay, noy, jo prou voldría , mes si venía la Lluna ten
glutiría .
- Me engluteixi ó no, jo m ' vull quedar: vaig massa cansat.
No hi haguémedi de dissuadirlo y s' va ficar á la pa llera .
Al.cap de una estona, arriba la Lluna y comensa á olorar
de un cantó al altre .
-¡Quina olor de carn cristiana que sento !
- Quina olor de carn cristiana que sento !
La vella no tingué altre recurs que dirli:
-Es que ha vingut un noy, que va en busca del Má
gich que li ha guanyat la vida , y encara que jo l'he avi
sat de que tú te l' menjarías, ha dit que estava tant cansat
que no podía més y s' ha ficat a la pallera .
-Prou pena té si li han guanyat la vida; que la vaja á
entregar , mes jo no ho sé hont habita lo Mágich á qui la
deu; potser ho sabrá lo Sol. Quan demá jo me n ' vaja ,
que m ' segueixi.
Li vella ho aná á contar al noy y aquest fou amatent
l'endemá pera surtir així que va eixir la Lluna.
Y aquesta sa lo enmená que ni gayre bé podía seguirla
de tant depressa que anava. Y passáren moltas terras ſins
que fóren al castell del Sol, que lo noy ja no podía més.
Y ell que se n'hi va y truca.
-Truch , truch .
-¿Quíhi ha?
-Só un pobre viatjant, que vaig de camí en busca del
Mágich qué m'ha guanyat la vida.
Y la vella que obre la porta , li diu:
-¡Ay, noy! no entrésses pas, que aquest es lo castell del
Sol y si aquest te veya, se t'menjaría .
Y ell que diu :
-No hi fa res, vinch massa cansat y no puch més; si
de cás, ja m ' amagaré.
Y s' fica detrás de la porta .
Alcap de una estona arriba lo Sol y diu :
-¡Quína olor de carn cristiana que sento !
- ;Quína olor de carn cristiana que sento !
La vella, veyentlo que buscava per tot arreu , y que al
últim trobaría al noy, li va dir:
- Es que ha vingut un noy que va en busca del Mágich
que li ha guanyat la vida y venía tant cansat que per més
que jo li he avisat que te l’menjarías, hadit que no tenía
forsa pera més y s' ha volgut quedar, amagantse detrás de la porta .
-Prou pena té si li han guanyat la vida; ja l'perdono,
que la entregue á qui li ha guanyada, mes jo no sé hont
viu ; demá quan jo surti que m ' segueixi y l' portaré al
castell del Vent, que com se fica en més puestos que jo
potser ho sabrá.
La vella ho aná á contar al noy y aquest estigué ama
tent l'endemà així que l'Sol va sortir pera anarli al seu
darrera .
Y camináren molt, passantper moltas terras, que l'noy
ja no podía més, fins que al últim vejé un castellmolt alt,
que era l' del Vent, y se n'hi aná.
Y truca .
-Truch , truch .
-¿Quíhi ha?
- Só un pobre viatjant que vaig de camí en busca del
Mágich que m'ha guanyat la vida.
Y la vella que li diu:
-¡Ay, noy! no entrésses pas, perque aquest es lo cas
tell del Vent y si ť veya se t menjaría .
Y l'noy, com anava tant cansat, diu :
-No hi fa rés, no puch caminar més.
Y se n’entrá cap a dintre y s'amagá en un recó de la
cuyna.
Al cap de una estona arriba lo Vent y diu :
-¡Quina olor de carn cristiana que sento !
-¡Quina olor de carn cristiana que sento !
Y com se posés á buscar per tot, la vella li diu :
-Es que ha vingut un noy, qui va en busca del Má
gich que li ha guanyatla vida , y per més que jo li he dit
que no entrés perque quan tu arribésses te l' menjarías,
ha dit que anava tant cansat, que no podía més y s'ha
amagat en un recó de la cuyna.
-Bé, prou pena té si li han guanyat la vida, ja l' per
dono. Lo qui li ha guanyat viu més lluny encara ; demá,
quan jo marxe, que m ' segueixe, y si ho sab fer, allí
teix trobará qui l' salve. Veurá un estany d'ayguas claras;
que s ' amague prop d ' ell у veurá tres colometas que bai
xan á banyars’hi, que no diga res, y veurá que son tres
donzellas y quan sigan á dins, que surti y prengue la
roba de la més joveneta y quan aquesta li demane, que
me
li diga :—Verge santa ajúdam . - Y ſins que la noya pro
mete ajudarlo , que no li torne la roba.
La vella que se n ' va y ho conta al noy, y aquest tota
la nit vetlla pera que no li escapés lo Vent.
Al endemá quan aquest sorti, lo noy se n'hi aná y
l' Vent de una rebolada lo portá á dalt de una montanya
molt alta , al cim de la qual hi havia un estany d'ayguas
claras .
Y l'noy que s'amaga y al cap de una estona t' veu tres
colometas blancas com un glop de llet que anavan volant,
volant ſins que foren prop de l'estany, que allavoras se
convertiren en noyas y deixaren lo vestit de plomas á la
platja .
Lo noy se ſixá bé ab quina e;a la més petita y mentres
s'estavan banyant, escorrentse per la sorra , aná y prengué
lo vestit de plomas.
Héuse aquí que quan las donzellas estiguéren llestas
de banyarse, se n'anáren á buscar la roba y no més tro
báren la de las dúas més grans, mes no la de la més
petita y aquesta se posá á exclamar, que qui li hagués
prés la roba que li tornés.
Llavoras ix lo noy y diu :
-Verge santa, sályam .
Y al moment de sentir aixó, las dúas grans pegan vo
lada y córren á dirho al seu pare, que era lo dimoni у
l' qui havía guanyat la vida al jove .
Així es que la noya li digué:
-Tórnam ' la roba ó sino som perduts.
Y l'noy que li torna y ella queda convertida en colo
meta y fuig , sino que no podía volar tant depressa com
las altras,fperque lo jove ab la pressa pera que no live
yéssen al endúrseli la roba, la havía fregada sens voler ab un tronch d'arbre y s havía romput la punta de l'ala
esquerra .
la noya no fou á tem pera que sas ger Aixís es qu
manasno ho diguéssen á son pare , y aquest al saberho
se n ' aná ab los seus criats a agafar al jove .
-¡Ah ! ja ets aquí, li digué l’ diable, prou has tardat.
Y l' maná lligar y tancar á un soterranimolt pregon y
fondo que tenía.
Y héuse aquíque la noya més petita se n ' aná al seu
pare y li digué:
—¿Pare, hónt es En Joanescas ? --queaquest era l' nom
que l' jove s' deya.
-Lo tinch abaix al soterrani pera matarlo .
-Bé, perdoneuli la vida.
-Li perdonaré si fa lo que jo li mano.
Ell que se n ' va abaix al soterrani, y com cada día en
tra més gent al infern y ja no hi bastavan los boscos de
llenya que havia fet tallar, que ja gayre bé la acabava ,
crida á Joanescas y li diu :
-Te salvare la vida si per tot aqueix mitj día has fet
que tota aquella montar.ya que está tant pelada , siga
ben atapahida de pins ben grossos.
Y l'noy que diu :
-La vida no m ' fa res , y no vull probarho , si no m '
donéu una de las vostras ſillas per esposa.
Y l' dimoni, com que la llenya li convenia molt y per
altra partno s' pensava que l'noy pogués ferho, ell que
li promet.
Deslliuran al noy y aquest se n ' va cap a la montanya;
mes allavoras comensan los desesperos y á plorar que més
plorarás.
Y la noya petita que ho sent y se n ' va al seu pare y
li diu :
--¿Pare, hónt es En Joanescas ?
Diu :
-Allí á aquella montanya que li só manat que la om
plís de pins ó sino l' mataría .
-Deixáume anar á durli esmorzar.
-Per lo que té de viure, tant se val; véshi.
La noya que se n'hi va y li diu :
-¿Qué tens que t' planys d'aqueixa manera?
Y l'noy que li diu :
-Es que l' teu pare in ' hamanatque avans demitj día
tinch de haver omplert aquesta montanya de pins ben
grossos, ó sino m ' matará y no sé com ferho .
La noya que agafa un grapat de pinyons y 'ls tira per
la montanya, y tota eixa va omplirse de foradets y de
cadascú ne sortí un pí, que aná creixent, creixent, fins
que gayre bé tocava als núbols.
Podeu contar si n ' va estar de content lo noy , ell que
se n ' va cap al dimoni у li diu :
-Ja estich llest .
Aquest no ho volía creure, mes quan vejé la montanya
tant plena de pins , se posá tot rabiós y digué:aquí hiha
algú que sab més que jo ; si ho sabía , l’mataria .
Lo noy llavoras li demana lo cumpliment de la seva
promesa y que li dongués la ſilla petita per esposa .
Mes aquell estava massa cremat y li va dir: - No te la
vull donar , si avans de demà almitj día no has baumat
tota aquella montanya, perque al infern ja quasi no hi
tinch puesto .
Lo noy que se n ' va y comensa á buydar la montanya,
mes com més terra treya, més ne queya. Així es que se
posá á plorar, y la noya petita va sentirho y se n ' va al
seu pare y li diu :
-¿Pare, hónt es En Joanescas?
--Allí, que si no m ' bauma aquella montanya per tot
lo mitj día , lo vullmatar.
Y la noya que li diu :
-Deixáume anar á durli esmorzar .
-Bé, per lo que té de viure, tantse val;véshi.
La noya que se n'hi va y li diu :
- ¿Qué tens, Joanescas?
-Lo teu pare que m'ha manatbuydar aquesta mon
tanya per tot lo mitj día y no sé com ferho .
Ella que s' treu una barrina, fa un forat al bell peu
del turó y aquest queda buytdesseguida .
Lo noy que se n ' va á trobar lo dimoni y li diu :
-- Ja estich llest .
Mes aquest se posá molt rabiós y digué:
-Aixó es que aquí hi ha algú que sab més que no pas
jo ; si ho sabía , l’mataría
-Bé, ara cumplíume la promesa ; donéume la ſilla pe
tita per esposa .
Y l dimoni que li diu :
-No te la vull donar, si avans de demàal mitj día no
m ' trobas l'anell de la meva avia que fa molts anys se
va perdre dins del estany .
Lo noy se n'hi va y comensa á ficarse á dintre de
l'aygua pera veure si l' trobaría, mes com era tant fondo,
en capmanera podía . Així es que quan estigué cansat y
afatigat, se posá á plorar. Y la noya més xica que l' sent
y diu al seu pare.
-¿Pare, hónt es lo Joanescas?
-Li hemanat que anés a treure l'anell de la avia que
va caure dintre del estany y que si per tot lo mitj dia no
ho ha fet lo mataria .
- Deixáume anar á durli esmorzar.
-Bé, per lo que té de viure , tant se val; veshi.
La noya que pren una guitarra , se n'hi va y diu al
jove:
-¿Qué tens que estás tant descons: lat?
Y ell que diu :
-Es que lo teu pare m'ha manat que li portés l'anell
de la seva avia que va caure dintre d'aquest estany y que
si no m ' mataría .
-No t'espantes. A míja m ' conéixen las ayguas de
aquest estany, mes , delmitj á n ' avall hiha tantas serps
que fins á mim ' matarían si no fas lo que t' diré. Agafas
aqueixa guitarra y te la posas á tocar sense descuydarte
un moment, donchs que si paravas, desseguida sería
morta .
La noya que s' fica á l' aygua y s'entonza cap endins,
cap endins y lo jove s ' posa á tocar la guitarra .
Y las serps anavan pujant cap amunt, cap amunt, á
veure qui tocava, y la noya cap avall fins que va trobar
un peix y lo obrí y li va llevar l'anell que tenia dintre .
Y ab lo anell va pujar cap amunt y mentres pujava
anava cridant á Joanescas, que parés poch á poch de tocar
perque las serps anéssen baixant cap avall, mes ell no ho
entenía , у la noya tot era cridar y ell toca que més to
carás fins que la noya arribá á dalt tota voltada de serps
que quan lo jove ho va veure, d'esglay li caygué la gui
tarra de la : mans, y las serps s'enfonzáren cap á dins,
salvantse la noya, que de ben poch va esguerrarho.
Ab l'anell á la má, Joanescas va anársen á entregarlo
al diable , quis' va cremar d'alló més, dihent que allí hi
havía algú que sabía més que ell y que si ho sabía lo ma
taría .
-Bé, ara cumplíu la p omesa, donéume vostra filla
petita .
Lo dimoni vejé que no tenía altre recurs que cumplir
si paraula .
-Mes, li va dir, sols te donaré per esposa aquella de
mas ſillas que tú meteix esculleixis .
Héuse aquí que totas tres eran iguals , tant iguals que
no s' dessemblavan gens y Joanescas que se n ' va á la
noya y li diu :
-Estém perduts, lo teu pare diu quem'donará per
esposa a la que de vosaltres tres esculleixi, įy com ho faré jo, pobre de mí, si totas vos sembleu tant?
Y la noya que li diu :
-Quan serém totas tres de renglera que no ’ns podrém
moure gens pera senyalarte res, nos miras ben bé las
mans y quan ne vejas una en que hi falte una punteta de
dit, per la ploma de l'ala que vas trencarme, dius :
-Esculleixo aquesta .
Com de fet, lo pare maná posar totas tres noyas de ren
glera , que eran tant semblants que no s' distinguían ab solutament gens nimica; y diu á Joanescas:
-Ara escull y aquella quetoques será la teva esposa.
Lo jove comensa á mirar , á mirar. y quasi s'hi veya
perdut, fins que al últim mira bé y esculleix á la seva
enamorada .
Lo dimonino tingué altre recurs que donarli; mes es
tava molt felló , y donchs ja s'ho pensava que s' avenian
maná posar en lo quarto dels noys una roda ab ganxos
de los que ell usa , á fí de deixarla anar quan fóssen al llit
y matarlos.
Héuse aquí que quan los dos se ficáren al quarto , Joa
nescas s'adona de la roda y diu : estém perduts , mira lo
que 'ns ha posai lo teu pare pera matarnos.
La noya que ho veu y diu :
-No t'espantes , ves a la cort y omple dos sachs de
bruticia; quan los ting.as plens, pújals y ves á guarnir lo
caball més magre , que es lo del pensament.
Lo jove que ho fa y la noya mentres tant posa los dos
sachs al llit com si fóssen ells, tira tres escupinadas á terra
y fúgen , mes Joanescas en compte de pendre lo caball de
pensament va pendre lo del vent.
Lo dimoni , quan tothom va ser al llit, se posá á
cridar:
-¿Ja sou al llit?
Y las escupinadas deyan :
-No.
-¿Ja sou al llit ?
Y las escupinadas:
-No.
Fins que al últim las escupinadas, d'aixutas que eran calláren .
Llavoras lo dimoni que va pe'l pany de la clau, mira y
veu los dos bultos y pensa : ara déuhen dormir .
Ell que fa baixar la roda y 'ls ganxos féren tal destrossa
que tot lo dels sachs caygué a terra y feu tanta pudor que
l' dimonino podía aguantar més: se fica dintre y s' troba
que 'ls dos joves havían fugit. Podéu contar com va en
fadarse. Ell que baixa á la establa y quan va veure que
s'havían endut lo caball del vent diu :
-Ja estém salvats.
Aparía lo caball del pensament que encara va més de
pressa que l' vent, y l’ caball era la seva esposa , la sella
la filla més gran y la brida la filla mitjana y apreta á
córrer detrás dels fugitius que prompte va atraparlos.
La noya quan los veu, llensa una brasa á terra y s'en .
cen una foguerada tant grossa , que semblava que tota la terra cremava .
Mes lo dimoni ab son caball va travessarla .
La noya que ho veu y tira un gavinetet que duya á
terra .
Y tot se va omplir de gavinets y punxas. Mes lo di
moni ab son caball també va travessarho tot desseguida.
Llavoras la noya veyentse perduda, diu á Joanescas:
-Fés una creu .
Joanescas fa una creu ab la ma y surt una capella , y
l' caball era l'altar, Joanescas lo capellá y la noya la
Verge. Y lo dimoni no hi pogué entrar y tingué d'en
tornársen .
Y ells dos se salvaren essent per sempre més felissos .
Text view • Book