Les set cabretes i el llop

Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a pasturar els deia: "La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà: Obriu! Obriu cabretes, que vinc de pasturar amb les mamelletes plenes per donar-vos de mamar! i així sabreu que sóc jo" Però, un dia, el llop va sentir el que deia la mare i va pensar fer-se passar per ella per a menjar-se les cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i quan elles varen preguntar qui era va començar a cantar la cançó.

I de seguida les cabretes van començar a cridar: "Ja ve la mare! ja ve la mare!" - Però la més petita va protestar: "Espereu-vos! no correu tant! anem a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta" - El llop la va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i va dir -"Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les potetes blanquetes!" - i el llop, tot enfadat, se'n va anar al molí i, amb farina es va blanquejar les potes. I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant -"Obriu, Obriu ... " - I les cabretes en sentir la cançó digueren: "Ja ve la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!" - el llop la va ensenyar, però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:

"Sí que és la mare! sí que és la mare!" - Però la més petita va dir: "No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa" - i com que el llop té la veu ronca, la més petita el va descobrir! "Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!" - i el llop, tot enfadat, va dir - "No patiu! Ja us agafaré ja!" El llop se'n va anar a una posada i es va afinar la veu menjant molt ous, i quan ja la tenia prou fina, va tornar cap a casa de les cabretes tot cantant "Obriu, obriu cabretes, ..." I en sentir la cançó les cabretes van dir: "Ja ve la mare! ja ve la mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna cosa". I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va parlar amb la veu molt fina i les cabretes van pensar que era la seva mare, obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes una darrera l'altre, però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop no la va trobar, se'n va anar. Quan va tornar la mare cabreta va cantar: "Obriu, obriu cabretes ... " - I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar - "Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!" - I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant - "Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic aquí!" - I la mare, en veure-la, li va preguntar - "Què ha passat?" - i la cabreta més petita li va respondre - "Que el llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!" - Però la seva mare li va dir - "No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada" I anant cap el riu la cabreta petita va arreplegar pedres, i pedres, i més pedres, i va omplir la cistella. En arribar, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i li van omplir la panxa de pedres. El van tornar a cosir i el van deixar dormint. Quan el llop es va despertar, va dir: - "Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!" - i es va abocar per beure aigua del riu , i va caure-hi a dins i es va ofegar! I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s'ha acabat!