El llop i l'anyell

La raó del més fort és sempre la més bona. Us contaré una faula que ho abona. Un anyell mitigava la seva jove set en el corrent d’una aigua pura. Sorgí un llop famolenc en busca d’aventura i que la gana atreia per l’indret. “Com has gosat torbar l’hora en què el llop s’abeura?”, va dir encès d’ira el llop: És el meu deure de castigar semblant temeritat. -Senyor -respon l’anyell-, que Vostra Majestat el seu furor temperi, i consideri que jo em desalterava simplement en el corrent, més de vint passos a distància. I que, des del meu lloc, no puc torbar el seu beure ni molt ni poc. -El torbes -va fer el Llop amb cruel arrogància- i vas dir mal de mi, em consta, l’any passat. - I com, si no era nat?- va contestar l’anyell-. Si mamo encara. -Doncs, si no tu, el teu germà gran. -No en tinc pas cap. –O algú de molt semblant, que a criticar-me no es repara; ni tu, ni els vostres gossos, ni els pastors del teu clan. I el llop, de qui en diu mal se’n venja”. Això dit, se l’enduu camps a través, al fons del bosc, i allà se’l menja sense altra forma de procés.