Text view
Lo Romani
| Title | Lo Romani |
|---|---|
| Book Author | Francesc Maspons i Labrós |
| Chapter Nr. | 6 |
| Language code | cat |
| Origin (region) | Catalonia |
Javascript seems to be turned off, or there was a communication error. Turn on Javascript for more display options.
UNa vegada eran uns pares que tenían una filla á
qui feyan traballar tot lo día , y entre altras de
las feynas, li diguéren que se n ' anés al bosch á
buscar llenya .
Ella que se n'hi va y comensa d'arrencar matas, fins
que arriba á un romaní que per més que estirés , may sor
tía . Per últim , ella que dona una estirada ben forta y
sent una veu que crida:
-¡Ay !
Y quedántseli lo romaní entre las mans, se troba ab
un senyor jove devant d'ella , qui li diu :
-¿Cóm es que vens á robarme la meva llenya?
La noya, tota espantada, no tingué escusa més que pera dir :
-Es quemos pares m'han manatque n’anés a buscar.
-Donchs, ara vindrás ab mí.
Y pe'l forat del arrel del romaní va endúrsela sota
terra fins que fóren á un palau hermos y , més que tot,
ben dispost y arreglat, lo qui sols rebia claror per sobre ,
donchs en lloch tenía finestra .
Héus' aquí que era un senyor molt rich , que tractava
molt bé a la noya, que no deixava may que li faltés res;
y arribaren á enamorarse l'un del altre y s ' casáren .
Quan fóren casats, la feu mestressa del palau y li doná
totas las claus de casa , encomanantli, no obstant, que no
se servís de una d'ellas, que va ensenyarli, donchs que
si ho feya, se enfonzaría tot lo palau , convertintse en
camp ras y ell no s' recordaría més d'ella .
La noya ho prometé,mes un dia que ell tingué d'anár
sen , li entra la curiositat y comensá á pensar qué hi po
dria haver en la caixa que tancava aquella clau que ella
no pogués saberho.
Per més esforsos que feya pera retraures de obrirla , á
la fi no pogué més y va ferho.
Yįno diríau lo que dintre va trobarhi? No hi havia
més que una pell vella de serp. Era de la que se servía
devegadas lo seu marit pera eixir quan feya de mágich ,
cosa que ella no sabía . Així es que la noya, al veure alló ,
li feu tant fástich, que la agafá y la tirá al foch .
Y tant fou serhi, com sentirse un gian terratrémol y
desaparéixer de cop lo palau , donchs que havía acabat
lo poder mágich del seu amo.
La noya, tota asustada, se trobá al peu meteix del ro
mani, en mitjde un hosch espés y aspre , sola y erma, sense
saber per hónt eixir ni hónt era .
Llavoras conegué tot lo seu erro , y més que tot sentí la
pérdua del seu estimat espós; cullí unamata de romani
com a recort seu y resolgué, costés lo que costés, anar pe’l mon á cercarlo .
posa á caminar, y camina que caminarás,
arribá á una casa de pagés en la que demana si necessi -
tavan minyora; li diguéren que sí, y la llogáren .
Mes sempre estava trista y més trista , així es que li pre
guntáren lo que tenía , y ella va explicar lo que li havia
succehit y que anava en busca de son espos . Y ells li di
guéren : ningú podrá dirte mellor hónt es que l'Sol, la
Lluna ó l' Vent, que per tot se ſican .
Ella que se n ' va cap al castell del Sol é hitruca .
Ella que s'
-Ave María Puríssima.
--Sens pecat concebuda.
--¿Me voldríau fer una gracia de caritat per l'amor de
Deu? Donchs que no havia menjat res y anava tota defa llida .
Y una vella que li diu:
-Ja ho aniré á dir al Sol que es lo meu amo.
Surt lo Sol, y aixís que la veu li diu:
- ¡Ay, ay! tú per aquí, ¿ tant rica que érats y ara de
manas caritat? Perque encara que lo palau de la noya no
tenía cap finestra ni ningú l' veya, com lo Sol entra per
tot, la conexia .
La noya li explica tot y fins com anava en busca del
seu marit. Lo Sol, al sentir sa explicació , se n ' condol
gué, y no podentli indicar hónt era, li dona una ave
Ilana pera que quan tingués necessitat d'alguna cosa , la
obris .
La noya li doná las gracias y se n'ana , y camina que
caminarás, arriba a un gran castell,més baix que aquell,
y diu :
-Ave María Puríssima.
-Sens pecat concebuda.
-Me voldríau fer una gracia de caritat per l'amor de
Deu ?
Y la vella que havia sortit, diu :
-Ja ho aniré á dir á mamestressa , que es la Lluna. "
Héuse aquí que surt aqueixa, y aixís que la veu, com
que la coneixia perque entrava en lo palau en que la noya
vivía, tota estranyada, li diu :
- ;Tant rica que érats y ara tens d'anar a demanar
caritat!
La noya li explica tot, y la Lluna se n'condolgué de tal
manera , que no podentli indicar hónt era lo seu marit,
li dona una atmetlla pera que la trenqués quan tingués
necessitat d'alguna cosa.
La noya li regraciá, y camina que caminarás, arribá á
un altre castell , y ella que diu :
-- Ave Maria Puríssima .
--Sens pecat concebuda.
-Me voldríau fer una gracia de caritar per l'amor de
Deu ?
Y la vella que havia eixit, diu :
-Ja ho aniré á dir al meu senyor lo Vent.
Quan aqueix va eixir y la va veure, com que també la
coneixia, perque també tenia entrada en son palau , va
tot estranyarse y li digué:
-¿Tant rica que érats y ara demanas caritat?
La noya llavoras va explicarli tot y com anava en bus
ca de son marit, á qui tant estimava, y l’ Vent, com padint
sen , ja que no podia donarli rahó de hónt era , li dona
una nou pera que la trenqués quan tingués necessitat
d'alguna cosa.
Mes la noya estava tant y tant cansada , que no podia
més y s' posá á plorar que donava llastima.
Llavoras lo Vent, tot compadintsen , li digué:
-No t'espantes, ja aniré á veure si n'sé alguna cosa .
Ell que pega embranzida y s’ llensa ab tota furia : y al
cap de una estona va tornar, y tot content va dir á la
noya :
- Per las paraulas que de un cantó y l'altre me n'he
dut, he arribat a saber, que es al palau del rey, que l' té
nen amagat pera que ningú se n'enamore y que demá
s' casa ab la princesa , que de tant lletja qu’es, no ha po
gut trobar casador.
¡Podéu contar lo desespero de la noya ! demana al Vent
que fés lo possible pera que no s'dugués á cap la boda
mes aqueil li digué que no podia privarho, que lo únich
que en son favor podria fer era lo destorbarla per dos ó
tres dias, que eran los precisos pera ella arribar a la ciutai del rey .
36 LO ROmani
La noya emprengué camíy l’ vent se llensá també cap
aquella , en la qualhi havia cinch sastres que nit y dia
traballavan , cusint los vestits y demés roba de boda de la
princesa .
La pobre gent traballavan afora y l’ vent que hi va y
se 'ls endú la mitat dels trossos. Corre, busca d'aquí,
busca d'allá , al últim van trobarlos , y van tancarse :
cusir á dintre de la botiga. Mes com lo vent entra per tot,
los ho comensá á esbarriar de tal manera que no paravan
en tot lo dia de un canto al altre posantho en ordre; per
ſi sembla que podian traballar ab més sossego y s ’ posáren
á cusir depressa, depressa , donchs que faltavan pocas
horas pera la boda. Mes lo Vent, jugant sempre de tray
dor , los hi girá las tallas, que la que tingués d'anar al
devant, anés al detrás, y que la pessa que tingués d'anar
á sobre la cusíssen á sota .
Lo cas es que, al arribar la hora de la boda, surtíren unas
robas tantmal fetas, que los reys no tinguéren altre re
curs que tornarlas als sastres pera que las arregléssen y
deixar la festa pera quan tornéssen á estar llestas y ben
cusidas.
Mentres tant arriba la noya, trenca la avellana y li surt
un manto molt y molt bó; ella que se n ' va al palau y diu :
-¿No s' casa la princesa ?
-Si.
-Diguéuli si m ' vol comprar aqueix manto .
Ho anáren á dir á la princesa, y aqueixa , quan ho va
saber, ne fou tota contenta, perque ja que li havian esguer
rat lo manto de boda, ne trobava un altre apunt; així es
que maná pujar a la noya, y si bó li havian dit que era ,
més bó encara lo trobá quan lo va veure ; per aixó li va
preguntar desseguida quánt ne volia .
La noya li demaná molts diners , y com la princesa se
n'havia enamorat tant, maná donárloshi desseguida y
abdúas quedáren contentas .
LO ROMANÍ 37
Quan la noya torná á ser fora del palau , ella que tren
ca la atmetlla y li súrten unas sabatas que eran cosa de
veure de tant primorosas.
Se n ' va cap al palau y diu que avisen á la princesa per
si vol comprar unas sabatas. La princesa ne fou tota con
tenta , donchsaixí tindria una altra prenda delnoviatje que
li havian esguerrada y maná pujar desseguida á la noya.
Si lo manto havia estat bó , las sabatas encara ho eran
més, així es que n ' demaná moltsmés diners, y la prince
sa, sens regatejar, fou contenta de donarloshi.
Quan la noya torná á ser fora , trenca la nou y li surti
un vestit, que alló era cosa de veure; no se n ' podia pas
fer cap de més bonich y elegant.
Com la princesa tenia ja manto y sabatas y no més li
faltava vestit pera poguer celebrar las bodas, encara no
sapigué que hi havia aquella noya que li duya un vestit ,
que la feu pujar desseguida, y després d'havérsel mirat y
quedarne prendada, li demana quántne volia.
La noya li digué que aquell vestit no l donaría sind
per poguer veure al espós ab qui la princesa s' casava .
Aquesta s'hi oposá fortament, mes com lo vestit li
agradava tant y l' necessitava, per fi va accedirhi, pensant
que no n'hi podria venir cap mal.
Així es que acompanyaren á la noya al quarto hont era
lo seu espós ; la noya li ensenya lo romaní que duya, y
l' jove, tornantli la memoria , la va conéixer , se li tirá al
coll abrassantla de tot cor, y feu dir á la princesa que no
s'hi podia casar perque aquella noya era la seva esposa
que havia perdut y ab la quí se n'anava.
Los del palau que dáren tots parats, mes no poguéren
oposars' hi y 'ls deixáren anar; y ells ab los diners que la
noya havia tret de las sabatas y manto se n ' anáren cap á
casa de la noya, hont hi trobaren la seva mare , que era
velleta , velleta , y tots junts visquéren ielissos per tota la seva vida.
Download XML • Download text • Story • Book